“Free, Free Palestine! Free, Free Palestine!”. Les 2.000 persones que van omplir el Palau de la Música Catalana ahir van epilogar a l’uníson amb aquest càntic espontani un acte de més de dues hores de durada. El rebien tots els artistes que havien participat en l’esdeveniment “Palestina - Cultura és resistència”, des de l’escenari, abraçant-se com si fossin un de sol, saludant entre aplaudiments. Un final emocionant de celebració de la cultura palestina que composava una imatge poderosa i carregada de simbolisme: Barcelona com a clam col·lectiu. A través de la cultura, entre tots —públic i artistes—, es va representar un gest d’unitat, dignitat i empatia. Palestina resisteix i s’expressa. I Barcelona, atenta, l’escolta i l’abraça.
“Estic orgullós de la meva ciutat”, va dir visiblement emocionat i tremolós el poeta palestí exiliat a Barcelona Mohamad Bitari, tan bon punt es va posar davant l’atri. En realitat, abans d’aparèixer sota els focus, la seva veu ja havia començat a sonar amb el Palau a les fosques i l’escenari buit, recitant en àrab els versos d’‘A l’assassí’. Un inici sorprenent que, segons el mateix Bitari, volia simbolitzar una situació tristament habitual de la cultura palestina que aquest acte venia a reparar: una identitat fora del focus principal que ha de lluitar per guanyar-se el seu protagonisme escènic. Amb les seves poesies —recitades tant en la seva llengua d’origen com en català— es va iniciar un acte en què, sens dubte, es va assolir aquest objectiu.
“Palestina - Cultura és resistència” no podia haver tingut un millor començament: si vivim temps de foscor, la paraula pot ser una nova aurora. Encès el caliu de l’esperança amb aquests versos contra l’oblit, el pianista Faraj Suleiman, amb el seu quintet de jazz, va portar el públic per un viatge sonor que oscil·lava entre la malenconia i la llibertat —tant creativa com metafòrica. Les seves melodies amb sanefes àrabs, plenes de matisos, semblaven explicar històries sense paraules, i cada nota era un record que no vol desaparèixer.
Absort sobre el teclat, però en perfecta sincronització amb la resta de la seva formació, no semblava que Suleiman portés dos anys sense actuar en directe, víctima d’un exili que l’ha allunyat de la seva terra estimada, per instal·lar-se finalment a París després d’un periple per diversos països. Durant tot aquest temps ha compost cançons com “First Night”, “Love”, “Once Upon a City”, “Single Mother”, “Original Melody” i “Naughty Boy”, les sis que va interpretar al Palau davant l’admiració d’un públic entregat davant un talent que uneix passat, present i futur dels sons mediterranis.
Quan Nadia Hafid va començar a il·lustrar en directe un dibuix dels rostres d’una mare i una filla al fons de l’escenari, va quedar clar que, en parlar de Palestina —no ho oblidem mai—, parlem sobretot de persones. Persones que sovint es troben en una situació desesperada i desesperançada, com reflectien les paraules que acompanyaven aquesta il·lustració, mentre Mohamad Bitari, en àrab, i Rosa Cadafalch, en català, llegien el text “Em dic Alaa”, de “The Gaza Monologues”:
“Mai no hauria pensat que no sabria protegir la meva filla del fred i de la fam. Abans somiava amb una vida tranquil·la i ara somio que ens deixin vius.” Els cors de l’auditori s’encongien. I les veus des dels pisos esdevenien flames: “Stop genocidi!”, “Visca Palestina lliure!”.
Sovint, les emocions no es poden expressar només amb paraules, va recordar Rosa Cadafalch en donar pas a Fadi Waked. Perquè va ser just aleshores quan va prendre tot el sentit una proposta com el solo de dansa “A Ticket to Another Migration”, un espectacle adaptat especialment al temps (un quart d’hora) i a l’espai (3 x 4 m) de l’acte. No calia tenir coneixements previs de dansa: la magnètica presència escènica de Fadi ho podia tot. La narrativa dels seus moviments exposava un relat que no només era el seu en primera persona. Tot i que la seva vida —expressada a través d’aquest espectacle— és la d’un refugiat de naixement que ha lluitat tota la seva existència no només perquè es reconegui la seva identitat, sinó també la seva condició d’ésser humà, tristament hi ha moltes altres persones del seu mateix origen que viuen en la mateixa situació. I davant aquesta realitat expressada a través del cos és impossible no empatitzar, no emocionar-se, no aplaudir. Ovació ensordidora i públic dret. Merescudíssima.
Llibertat! Llibertat! Llibertat! Fins a 23 vegades apareix aquesta paraula-far, aquest concepte-brúixola, al poema “La llibertat del poble”, de Fadwa Tuqan, que va recitar l’actriu Mar Casas, acompanyada al clarinet per Cristina Pérez. Tot just tres minuts de paraula i puntuació musical mínima, però d’eco màxim. Llibertat! Poques coses van quedar més clares en aquest acte que allò que Palestina necessita i reclama des de fa anys: llibertat —com a hàbitat, com a idea, com a sentiment i, malauradament, com a mancança per resoldre.
Athrodeel, acompanyats per una petita orquestra d’alumnes del Conservatori Liceu, van tendir un pont musical entre dues terres, dues llengües, dues realitats que es miraven als ulls per declarar amb força: “I Love Palestine”, que és precisament el nom del seu espectacle. El diàleg entre cultures que es parlen i s’escolten, que es reconeixen i es respecten, que empatitzen i s’ajuden, es va materialitzar en cançons com la inicial “Lajiaa Bila Onwan”, escrita des del punt de vista d’una nena àrab que no entén per què el món que l’envolta no és el mateix que el d’altres infants del planeta. Van seguir amb “Ya Zahra fi Khyali” i “Watar al Sharq”. La impressionant veu d’Aseel volava. Ahmad somreia satisfet darrere la guitarra, com si sabés alguna cosa que el públic encara ignorava. I aquest secret no era cap altre que “Rumba Mura”, un final de festa extasiant que unia folklore àrab, rumba catalana i latin jazz en una espectacular comunió entre músics i públic.
Sense que Athrodeel abandonés l’escenari, Mohamad Bitari va tornar per acomiadar l’acte amb uns versos del gran poeta palestí Mahmud Darwish, que contemplaven el passat: “Les meves arrels s’han arrelat abans del naixement del temps, abans de l’obertura de les èpoques, abans dels pins i les oliveres, i abans que creixés l’herba.” Però també amb una promesa de compromís que mirava cap al futur: “Ara deixem que la música parli. Que El cant dels ocells ressoni com un homenatge. Com una pregària. Com un clam de pau i de justícia per a Palestina i per a tots els pobles que resisteixen. Moltes gràcies. I que la cultura ens mantingui desperts.”
I tornada al principi: “Free, Free Palestine! Free, Free Palestine!” Entre banderes, kufiyes, llàgrimes d’emoció i somriures de satisfacció, el públic del Palau marxava cap a casa sabent que la seva aportació i compromís amb la causa palestina no eren només els 5 euros de l’entrada destinats a la UNRWA, l’Agència de Nacions Unides per al poble de Palestina a l’Orient Pròxim. ]Sabia que acabava de formar part d’una nit històrica; d’un acte que va ser el gran gest col·lectiu d’una ciutat, que deixarà en tots els qui hi van ser una empremta emocional inesborrable i que, sobretot, va llançar un missatge alt i clar: la cultura del poble palestí no només sobreviu: crea, connecta, emociona. Resisteix.
